LIMBO, la diferència entre els colors i el blanc i el negre

El món dels videojocs és un món amb una llarga història, tothom és conscient d’això. També som conscients que cada cop tenen més importància a la vida dels nens i nenes (tot i que no trobo bé que sigui així, però això és un altre tema). El cas és que els videojocs d’avui en dia són tan reals i tenen tantes coses per atreure els jugadors que cada cop els enganxa més a aquest vici. Això abans no passava...

Crec que ha quedat prou clar que no són un fan dels videojocs actuals. A mi m’agrada lo retro! Tot i que no és l’únic que m’agrada.

Després d’aquesta petita introducció, avui vull parlar-vos d’un videojoc d’ordinador. Aquest joc no és pas retro, però vull parlar d’ell perquè trobo molt interessant els gràfics que van escollir els creadors per fer aquest joc.

Imatge de portada

Primer de tot, resum ràpid: Aquest joc es titula LIMBO. És un joc de plataformes desenvolupat per la companyia independent DeadPlayStudios, la qual va llençar el joc al mercat el 21 de juliol de 2010.

El joc en sí, es basa en una petita història que has de resoldre amb un nen a través d’un món estrany i absolutament tot el joc està en escala de grisos! Trobo que LIMBO és un joc realment fascinant només per aquest fet.

Abans de començar a jugar a aquest joc penses allò de “molt bo ha de ser perquè m’agradi un joc en blanc i negre...” però un cop jugues, sembla que estiguis dins del joc.

Evidentment, el fons d’àudio i els efectes de so ajuden, però de tota manera, trobo que els dissenyadors d’aquest joc han fet molt bona feina, ja que crec que no ha de ser gens fàcil aconseguir que el jugador quedi immers en un joc on tot el que interacciona amb el jugador són siluetes i formes negres.

Em refereixo al propi personatge, enemics, arbres, el terra, l’herba, objectes d’interacció.. tot els que veus és negre!

Bàsicament, això era el que volia comentar, que opino que els dissenyadors d’aquest videojoc han hagut de treballar molt per poder fer que el joc tingui la capacitat que té perquè el jugador quedi immers dins el joc i que sigui tan aparentment fàcil diferenciar perfectament la gran varietat d’objectes que el jugador es troba al seu camí.

Representar gràficament tantes coses i tants detalls, tots junts i en color negre no ha de ser gens fàcil. Així que, des d’aquí, vull felicitar els creadors per la feina que han fet i per aconseguir entretenir-nos amb coses tan simples.

Que no cal tanta PS3 ni coses d’aquestes amb gràfics ultrareialistes per poder entretenir al públic, que tampoc som tant diferents com quan jugàvem al Tetris o al SuperMario! 

No siguem tant exigents, si us plau!

Disfrutem de les coses simples!